Agraïments
Agraeixo especialment a tots els que directament i indirecta han participat en l’elaboració d’aquest CD la seva implicació i la seva entrega. A totes les persones que han vingut als tallers sobre la veu i el so, per l’enriquiment que m’han aportat i sense el qual aquest treball no s’hagués pogut realitzar. També a tots els nens i nenes de les escoles d’educació especial on he tingut la sort de treballar aplicant la teràpia del so, perquè, sense ells saber-ho, m’han fet més conscient de la meravella de la vida.
Dedico aquest treball als meus fills, dels quals estic enamorat, i a la memòria d’A. Blay, desitjant que les seves paraules segueixin il·luminant el camí de tantes persones.
La idea de fer aquest treball coral es va gestar fa uns anys en un taller sobre la veu i la teràpia del so que vaig impartir a León, on vam experimentar amb la hiperentonació col·lectiva que proposa Jonathan Goldman en el seu llibre Healing sounds. La hiperentonació col·lectiva consisteix a formar un cercle amb un grup de persones creant so amb la veu de forma improvisada i intuïtiva, amb una intenció determinada. Aquest so es converteix en energia guaridora que es pot dirigir cap a una persona, però també cap a una situació, etc… Vaig enregistrar en un simple aparell d’un mp3 el resultat d’aquella primera improvisada hiperentonació, feta amb persones sense cap coneixement musical, i la vaig escoltar durant les 8 o 9 hores del viatge de tornada a Barcelona amb tren.
No podia parar de sentir la profunditat d’aquelles veus i meravellar-me de l’estat on em transportaven. Era sublim. Era diví. Era màgic. A voltes les veus dissonaven caòticament, i de sobte, confluïen en un acord perfecte major. Era imprevisible. El tempo prenia una altra dimensió i això feia que la ment es rendís a favor del so i la música. El silenci sobrevenia de forma natural. Després sentint David Hykes & The Harmonic Choir, vaig comprendre que aquella profunditat podia prendre una coherència musical que servís per a elevar, més si cal, la consciència de qui escolta. Fa pocs mesos, em vaig trobar amb els requisits tècnics necessaris per a enregistrar jo mateix aquestes veus, i pràcticament sense voler, vaig anar creant aquest temes; més ben dit, deixant que aquests temes es creessin a través meu. Jo m’oferia servil a realitzar aquella tasca que m’omplia de goig. Després, escoltava el resultat i sentia com la música em sobrepassava absolutament. Era com si hagués pres vida pròpia. Era com si m’hagués utilitzat per a ser creada.
Em sento petit i agraït per això. I respectuós. Em sento participant d’un procés de creació, que no acaba amb l’enregistrament. La música exigeix ser escoltada, ser sentida, ser viscuda i aconseguir el propòsit d’elevar-nos perquè la creació tanqui el seu cicle, o si més no una de les seves fases. En aquest sentit, la creació no acaba fins que pren cos en cadascun dels oïents, els quals deixem de ser només oïents per a convertir-nos en co-creadors.
